dimecres, 29 d’abril de 2015

dies sense nit

Fa uns quants dies que les nits ja no són nits. Que l’olor a fosc silenci ja no refresca el meu espai més íntim. Aquell on sempre es manté lliure i fresca fins i tot la part més negra i alhora tendra del meu ser. Eixe espai entre l’ànima i la fatiga on sempre tinc l’esperança de trobar-me caminant entre els granets de lletres del desert de les paraules. Eixe buit únic i personal on sentir-me beduí d’aquesta solitud estimada. Tant de temps fa que he oblidat les darreres expressions que vaig escriure sobre l’arena verge d’aquesta ment blanca entre les tenebres buscades de la nit.


Però com sempre és de justícia dir, o tornar a dir, que bona és la nit que envolta qualsevol dia i el protegeix dels nostres crits endogàmics reescrits al tel d’aquesta ànima, per moments, més freda que fosca encara.


divendres, 24 d’abril de 2015

Ja no ens alimenten lletres

Recitant a l'Octubre, 23 abril de 2015 - Foto de la companya i poeta Àngels Moreno

quan la suor del que fem,
no l'eixuga el que rebem
Ovidi Montllor

Dir-te, perquè vull,
m’agradaria tant que
ja no m’alimenten lletres
ja voldrem el vers sencer
i és la teua veu aliment
i el teu record devoció
a una verge deslloada
deslletada pel poble
gota a gota derramada
per l’engonal del metre
sense cesura, sense mesura
quina criatura més pura
la teua dolçor i frescor
que amb els anys millora
la nostra saó renadiu
que no recull qui l’escriu
als bruts murs de la ciutat
sinó el lector que la viu
després de llegir-la corprès
des del carrer ja mai donzell
pel nostre temps que esperem
altre torbador d’emocions
que ens la cante amb raó
com tu ens cantares crua
la lletra d’aquesta cançó
que encara li diguem vida
i no volem fer-la vacances
fins el final del poema

Ovidi, perquè vull digues que sí
que sóc de poble! I tant
i Pasqual, que menjava
molles i alimentava l’ànsia a
l’entrecuix de la paraula
entre costeres i ponts
i música oblidada de telers
els pocs mots volen al vers
com el fil prim del meu deler
que com la cimolsa penja
d’aquesta trista, entreteixida i
dissortada màtria que t’evoca
com una fera ferida d’amor
uterí, desig edípic pel poble
assassinat com de paraula lliure
a final de cada vers cap un poema.


Foto de família el dia de Sant Jordi a l'Octubre - Homenatge a Ovidi - 2015