De debò que he intentat escriure
aquest silenci amb les línies translúcides del meu somni. Però ha estat impossible i em trobe resseguint versos dispersos en aquesta avançada nit de ja complida tardor i prenyat hivern. Tot un poema
caure a final de vers de l'escalfor dels llençols a la gèlida fulla
blanca d'aquesta nit. Caure infinit al pou de la paraula, a l'abisme
de l'ànima deserta, a la mirada perduda de les lletres que
m'observen des dels llibres tancats i apilats a la tauleta del
llit. Un cúmul de miratges del David i altres fullatges de boscam mediterrani de fulla punxeguda i perenne. Com aquest insomni
reconvertit en paràgraf sense punts ni finals. Perquè quan dixe de
polsar aquest teclat, que té un ressò agut a silenci de plàstic,
començarà a revifar la llum a les escletxes de la nit ja consumada
en dia.
