Passege
per Estellés
amb
pas lliure
i
vers irregular.
Al
final de vers, pare.
M'agrada
seure a l'ombra
a
recer del sol intens
en
el segon banc a la dreta.
L'ombra
de taronger bord
és
fresca. La metàfora m'estreny
com
dos amants com nosaltres
que
llegim les Meravelles
i
busquem entre versos
els
nostres desitjos.
Un
entre tants que reciten
i
canten
un
entre tants que rimen
i
estimen
amb
desig de poble
desig
d'interior
ventada
de la Vall Blanca
vent
que t'arrossega
con
una rosella novella
d'ametller
de
cirerer
d'albercoquer.
Flors
perdudes en batalles
no
viscudes, malguanyades.
No
he passat la guerra
ni
tampoc la postguerra
com
l'home Estellés.
He
passat la transició
de
les rebaixes poc transitades
la
decepció de la democràcia
d'aquest
poble poc sobirà.
No
hi ha hesitació entre versos
els
dos hemistiquis han perdut
l'oportunitat
de guanyar
una
guerra reescrita al llibre
de
Meravelles. Estellés
ens
perdone, la cesura continua.
Assumiràs
la veu del teu poble
amb
tots els versos dispersos
que
hi ha al teu desert interior.
M'alce
i passege per Estellés.
Sóc
conscient del fet, distret.
Estellés
no és un carrer
una
plaça o un parc del teu poble.
