dilluns, 30 de gener de 2012

2a carta als beduïns de les paraules




Hi ha dies plens de colors i colors plens de dies. Malgrat tot també hi ha qui s'emprenya en vorer els dies negres. Els dies negres són com una figura impossible. La pots dibuixar però altre tema totalment diferents és materialitzar-la. Per començar el negre és com una gran granota de llum que s'ha menjat totes les lluernes del bassal. Hi ha situacions inexplicables que et fan avançar pel desert de les paraules i inexplicables situacions que de la vida sostinguda fan un desert, no precisament de paraules.


Hui ha estat un gran dia! La meua granota s'ha fotut totes les meues lluernes i he aprofitat la foscor per dormir despert. Les oposicions, que no les contradiccions, m'han donat un cop a l'esquena. Un poc fort. Més bé m'ha semblat una ostieta sense diminutiu que li ha donat llums a la sobreactuació. Una cesura de les que trenquen per la mitat un vers no necessàriament llarg. És tant complicat com anar al llit amb el teu fill i mirar com dorm amb despreocupació. Per als lectors que no han estat pares o mares potser una experiència poc poètica. Tanmateix té una importància relativa. Com tindre un llibre de poemes a les mans i no gaudir del silenci entre versos, dispersos.



Sí! Hui ha estat un gran dia negre. Preciós i negre com un arc de Sant Martí daguerreotípic. Abundant com el ventre d'un rellotge d'arena de desert i de paraules contades. Una, dues i mil històries declamades de nit al fill que tindré, si Déu vol, un altre dia. Aniversari que serà també gran i negre com tots els dies on no sabem on deixar-se caure a descansar. Com els bons poetes dels temps on no hi havia fulles on deixar empresonades les paraules. S'escriga en pau i alegria aquest dia negre que s'ha menjat tots els colors de l'espectre.



Ontinyent a 31 de gener de 2012,

un beduí descalç i negre


dijous, 26 de gener de 2012

1a carta als habitants del desert de les paraules

Al desert de les paraules, 27 de gener de 2012 de matinada


Els aniversaris són un bon moment per donar un cop d'ull al passat. Sense enyorança però si amb molta profunditat. Des de dins. Des de la Cova de les Ombres del vell savi Plató. Malgrat no tindre molt clares les idees. No importa. Allò que més clar tinc és que la travessia continua fins el seu final anunciat o no però inevitable.

M'agrada caminar per aquest atzucac de paraules sense mesura coneguda, sense pare reconegut temporalment. Però en qualsevol cantonada t'espera un vers alexandrí, cesurat, o era censura? I què ens importa. Nosaltres som beduïns del desert de les paraules. Nosaltres? Quants som els peregrins de la paraula? Segurament som dos de sis amb una rima fàcil.

Gens fàcil és caminar entre línies i més quan els peus descalços s'enfonsen en l'arena càlida del desert de les paraules. Però si et pares els ulls cansats enfoquen l'oasi real de la inspiració. Eixa musa que descansa a l'interior de la caverna de Betlem on va nàixer la paraula il·luminada.

L'esperança, a banda de rimar amb enyorança, és la llum real del caminant. La claredat de la persona que escriu pas a pas els versos del seu propi poema. Doncs és el Poeta amb majúscules. Aquell que escriu a màquina per entendre la seua lletra. O la de la màquina. O les dues.

Per cert l'aniversari és sols virtual.

 




dissabte, 21 de gener de 2012

Hi ha complements... paraules.



Hi ha complements
directes o indirectes,
a voltes circumstancials,
que no coneixen al subjecte.

El Poeta escriu en vers passiu
noms reescrits, condicionals.
Està fotut, entre línies, mentre
el llig l'aficionat lletraferit.

Hi ha imatges incompletes
directes o indirectes,
que són metàfores disperses
del passat més recent, ara.

No pots reviure les paraules
del vers anterior. Ja ha passat.
Les pots rellegir o subratllar
mentre el temps corre i passa...

Passa de llarg, alegrement
perquè viure és passar i repassar
a poc a poc, reescrivint-la
com si fos la tornada del poema.

Al final són sols paraules
arronsades entre versos
Oasis de tota una Vida
viscuda al marge del Poemari.

Demà mateix et tornaré a
rellegir i reescriure, o viure i
desviure. Esperant trobar, la
inspiració, d'aquest vers finalitzat.





dimecres, 11 de gener de 2012

Paraules d'espines tendres

Uns versos suaus cantats per l’ànima
ens acaronen, ens pentinen els cabells
i recorren amb pas ferm la nostra pell
malgrat tot resseca i tendra al temps
Som els beduïns propietaris del desert.
Emigrants a la pròpia vida. Potser
oblidats pel Rei d’Ego però no per la Reina Mare.
Quin esclat de dissonàncies! Discrepàncies
tendres, amarades amb amor platònic.
Escriuré les notes al cant de l’ànima.
Vull dir-t’ho amb paraules meues.
T’estime i t’estimaré, fins perdrem al desert!
Com un mal estudiant, repetiré curs
perquè vull seure al teu costat.
Fer-ho mal per fer-t’ho bé. Pot ser?
A les nostres mans està l’instrument.
Et bufaré les notes o millor et pessigaré les cordes,
tenses, d’aquest cant de l’ànima.
On està la viola del teu cos? On puc fer cant
de vida i esperança dels dos, dels tres ... de tots?
Serà un cant d’enyor en blanc i negre.
Evocarem un viatge que no hem fet encara
però que farem demà mateix, en dipositar el temps
al banc del desert de les paraules.
Imaginarem junts les imatges del record
i amb retoladors de colors pintarem el vent
amb roig cel, blau sang, verd enyorança... Junts
cantarem per escoltar-nos les paraules
amb tints i tons jaspiats de llums tènues
no siga que entropessem entre versos,
i caiguem en un poema sense mesura, lliure.
I al final del concert escriurem a grapats
el nostre conte fins que sone l'últim silenci
escrit al pentagrama d'un altre músic,
un poeta de versos paral·lels i confluents
que redacta, a màquina, les nostres vides.
Unes vides amb espines tendres, com roses
murmurades al cor, prop de l'ànima.





Dedicat a la meua dona,
Pep Alfonso




dimecres, 4 de gener de 2012

Dona

Dona, el galant i afable cavaller que estimes
i el drac de pensa sinuosa i torturada que tems
és un monstre bicèfal capaç de les carícies més tendres,
generador també d’una violència sobtada i cruel.

Dona, la teua llar és una caverna amb hipoteca,
un cau llòbrec i amarg de llunes eclipsades
on ets lligada a una cadena de baules invisibles,
difícil d’arrossegar, impossible de rompre.

Dona, l’estima i l’odi, la por i el desencant
forniquen farcint-te el cap d’enfollides papallones,
mentre les escorrialles enagrides de l’amor omplin
amb els bassals de la rancúnia el sòl per on camines.

Dona, el paradís és la fugida somniada, inabastable,
el purgatori l’habitacle on mastegues la pena,
els llimbs el solc humit on és occida la joia,
l’infern el blau infringit sobre la teua epidermis.

Poema de Manel Alonso publicat al 2009 a "Correspondència de Guerra" per Alfaguara.

En aquest enllaç dels Papers de Can Perla trobaràs el poema traduit a moltes llengües.